Lang

LA MEVA ANGOIXA A LA MORT

Una porta oberta al futur incert, una falta de connexió amb el present.


Cada un de nosaltres té una relació diferent amb la pròpia mort. Hi ha qui tanca els ull sense
veure-la, hi ha qui l’afronta amb suficiència religiosa, hi ha qui la rebutja dient que acabem amb
res, etc.

 

És un procés tant íntim que no podem explicar-lo sense abocar-hi la nostra pròpia ànima, en
realitat semblant a tot allò que diem de veritat, comunicant, ens hi posem a nosaltres mateixos.
Sempre he sentit una angoixa indescriptiblle quan connecto amb la pròpia experiència de la mort
(sense tenir-la). Em genera molt de neguit veure’m en la no consciència, en el no res. Veig primer
un teló de fons negre, després em recordo que no veig, que tot allò que s’escrigui en primera
persona no existeix. Llavors, entro en pànic. Com afrontar la mort imminent?

 

Com acceptar que constantment lluitem contra la mort, amb cada respiració l’apartem de davant
nostre, però constantment ens assetja.

 

Fins ara no havia trobat què m’ajudaria a afrontar-ho sense por i crec que ara, he trobat un fil per
començar a estirar, descobrir com afrontar la pròpia mort.

 

I és que és en els moments de plena no consciència del jo quan connectem amb el món, amb
l’entorn i amb la satisfracció personal. Però en el moment en que fem consciència d’això ja ha
passat, és efímer i intentar-ho recuperar és un afany impossible, com atrapar un peix a l’aigua,
quan creiem que el tenim entre els dits se’ns escapa.

 

És quan no tenim consciència, sino quan fem, i punt, quan som realment un tot tranquil i asserenat
en el moment. Deixant-nos anar en una relació sexual, quan juguem amb el nostre fill sense que
res més importi, quan llegim immersos en la història que no ens adonem de res (potser per això
m’agrada tant llegir, entrar en aquest estat). Hi ha qui cultivant l’esperit, busca connectar el
moment present, és un altre camí.

 

Però el trenquem en el moment en que pensem en això, ja ho heem perdut, la màgia es perd i no
la podem recuperar fins a tornar a agafar el moment de no consciència.

 

Un dia una persona em va dir que la pora la mort es podria traduir a la por a viure plenament. És
això, és por a connectar amb el present, el fer, el no-conscient. La no- consciència ens acompanya
cada dia i són moment plens, on tot està bé, connectat i en harmonia. Però hi pensem i es perd,
s’en va, s’evapora.

 

La mort de la consciència ens acompanya en els moments més plens de la nostra vida.
Per fi entenc viu la mort tal com has viscut. És això, és precisament això abraçar la no-consciència
amb plenitud. Com adormir-nos sabent que no despertarem.

 

El futur sempre és incertesa i ens n’hem de preocupar poc, arribarà, preocupem-nos dels primers
passos, però el revolt al desconegut està pròxim, no val la pena viure amb por a això, normalment
després del revolt el camí continua amb més o menys pedres, amb més o menys forats. Però la
vista que deixem enrere quan ens girem sempre és més espectacular.

 

La consciència ens ha de servir per mirar enrere, girar el cap i veure el paisatge preciós que
deixem enrere, construint la nostra vida amb convicció. Jo miro enrere i m’agrada el que hi ha.
Connectem amb la nostra consciència per això. I per acceptar allò que no ens agrada i vigilar no
cometre els mateixos errors, créixer i millorar com a persona.

 

Utilitzem la consciència per repassar cap on anem i si els passos que fem en el moment són
correctes, la resta vindrà per si sol.

 

Vull escriure sobre la mort i tant sols puc parlar de la vida. Què és la mort sinó un pas a aquest
estat de plenitud, de connexió, un retrobament amb la satisfacció de ser, d’estar al món vivint i fer
un pas més cap a l’últim revolt. Tancar els ulls, ser cos, ser sensacions, ser personalitat, nosaltres
mateixos sense restriccions ni prejudicis.

 

Connectar amb la consciència per girar el cap i veure el paisatge des del cim, com s’exté en una
fugaç posta de sol, el moment perfecte, la nostra vida, la nostra construcció, l’efimeritat del
moment, el sol es pon, ens adormim amb aquest últim moment de consciència deleitós, aquest
moment tant viu i perfecte que ens fa entrar tranquils en la no-consciència, la plenitud de la mort.
Preocupem-nos de construir bé els nostres pasos.

 

Paraules d’un nen espantat, que per fi va entendre que és en la no-consciència on trobem la pau
d’esperit, la satisfacció vital, la consciència del no-jo, que és quan més som nosaltres mateixos.
Hem deleito en aquesta incongruència i assaborejo la incoherència i el sense-sentit de tot plegat.
Respirem, girem el cap, veiem el paisatge, es pon el sol, s’abaixa el teló, desconnexió, noconsciència,
dormir, plenitud…mort.

TORNAR